Au idò, ara li pegam a sa coca....

Sa pasta:

1 Cd de saïm

250 gr d'oli de girasol

250 gr d'aigua

1 canari

1 kg de farina fluixa

un poc de sal.

Sa verdesca:

1 manat de bledes.

1 manat de juliverd.

1 manat de grells.

3 tomatigues grosses.

*arengada ben neta i capoladeta.

*saitons sense cap ni butzes.

Com fer-ho:
Rentar sa verdura, i tallar-la, i trempar-ho amb pebre bo, sal, pebre vermell dolç i un bon raig d'oli d'oliva, quan esta ben trempat i mesclat, se reserva i se fa sa pasta.

S'ha de fer una pasta amb sa menor quantitat de farina que se pugui, així que no fa falta posar-li es kilo de farina sencer.

Estirar sa pasta, mirant que quedi prima, fer-li una vorereta, i posar-hi sa verdura demunt. si es de peixet, s'ha de colocar es peixets a damunt, si es d'arengada, s'ha de posar ben capolada i mesclada a dins sa verdura. Ses tallades de tomàtiga no fan falta, però en es clients els hi agrada... a jo no.

Torró fluix

Ja ha començat es temps de fer es torró, es dia que diu sa tradició que s'ha de fer, és es dia de Santa catarina, es 25 de novembre, però com que jo n'he de fer per vendre, el faig abans d'hora.
Ara vos contaré com el faig:

Li deman a sa padrina Francisca que me torri es bessó d'ametlla, perque a jo o se me crema, o me queda cruu, i ella... el deixa amb un torradet taaaan bo.

El capol amb sa picadora de carn, (només l'emplei per moldre bessó, perque com que no vaig de fer feines beneites... sa carn, la deman ja picada a Ca na Paulina...).
Quan esta molta, per un kilo d'ametlla, li pos 700 gr de sucre en pols, n'hi poden posar més de sucre... però després quan ha passat un temps, i te'l menges, sents una cremor a sa boca, i es com si hagués fermentat un poc.


Se mescla sa sucre amb s'ametlla,i se torna a pasar dues vegades més per sa picadora.

Se fan capsetas amb es motllos, i se guarda per que faci s'oli.

Vaig començar fa un mes

a anar a classes de xeremia, sempre m'ha agradat es renouer que fan, encara no en tenc cap de xeremia... pero faig renou amb una flauta de plàsic que m'han mutilat i operat aposta, per que tengui sa mateixa digitació que un grall. Quan en sàpiga un poc més, vos faré una mostra.

Aquests dies, tenc es blog un poc oblidat

perque vull acabar de fer es torró, anam de cul amb es bessons, els hem d'escaldar per deixar-los sense aquella pelleta marró... i encara mos ne queda la mitat per escaldar. Quan ho tengui enllestit vos mostraré com feim, o provam de fer, es torró. Ja veurem que serà.

S'altre dia vaig dir,

que una de ses coses que més m'agradaven, eren ses coques de patata, s'altre són ses orelletes. Aqui a Mallorca feim orellanes, però no tenen res a veure, aqui és una pasta sense molt de gust, que s'ha de fregir molt prima, i menjar espolçada amb sucre, o amb mel. Ses orelletes, són bonissimes, espolsades amb sucre normal, i de gruixes variables.

No tots es dies són festa...per això i perque no som a eivissa, no tenim sa sort de poder disfrutar d'aquest plaer quan mos ve de gust. Un dia, ja fart de no menjar-ne, vaig trobar a un calendari de Sa Nostra, una recepta d'orelletes, i la vaig fer, i eren bones, però no eren com ses que feia sa tia Antònia de s'arenal, ni com ses d'eivissa.

Si alguna vegada les heu tastat, m'entendreu, i si no les heu tastat, heu d'anar a eivissa i menjar-ne.

Jo deix aqui sa recepta que vaig arreplegar de sa tia Antònia d'eivissa.

Ingredients:

5 ous

400 gr de sucre

1 llimona rallada

1 i 1/2 de canari

200 gr de saïm

1 copeta d'anís

1 kg de farina

comença una nova era,

casi ha estat com un part d'elefanta, però a la fi, després d'un bon parell de mesos, han arribat ses bosses de paper.

El mes de Juliol, vaig decidir que era hora de canviar es plàstic per es paper, vaig trescar i vaig trobar una casa que venia bosses, i que els hi feia es dibuix, i tot d'una me varen enviar es comercial, varen fer una viada, a venir, a enviar-me per e-mail sa composició que havien fet, i me varen dir que en un mes estarien... Pots pensar!!!

Avui, 14 de novembre han arribat ses putes bosses... això se diu compromís amb el client...

L'11 de novembre,

sempre ha estat especial, i no només perque l'11 de novembre de 1997 la Unesco, hagués aprovat a París la declaració universal des Genoma Humà, el Patrimoni Genètic de la Humanitat, i els Drets Humans, o perque sigui un dels dos dies de l'any, s'altre es el 2 de febrer, que es vitrall de la seu es reflecteix completament a la paret interior de la façana de davant el palau de l'almudaina, marcant així el solstici d'hivern, no és especial només per això. Sa rao més important per jo, és que... és el meu aniversari, i enguany l'he celebrat de dues formes molt diferents, pero que m'han agradat molt.

Sa primera, a un sopar a ca n'Ernesto amb un menú cubà preparat per n'Ernesto, i que varem tenir el plaer de tastar-lo, es Civil, en Xiqui, n'Igor i jo.

Sa segona és tota una aventura, mos en varem anar cap a Eivissa tota sa familia, amb destí a ca'n cameta. Començaré sa crònica.

Partirem des Capdellà a les 7:15 i fins a les 13:15 no varem conseguir arribar a port. Varen esser un parell d'hores que mos varen donar per jugar a s'escambrit, berenar, xerrar, discutir, fer fotos, autodefinits, mirar de fer algun avistament de balenes o dofins, i fins i tot dormir.

Quan varem arribar a Vila, ja mos estaven esperant, el tio Pep, na Mari i en Tonyo, i varem anar directes cap a Can cameta,de camí, varem la sort de veure part de ses famoses autopistes, i fins i tot com havien fet un túnel allà on no hi havia muntanya, es que aquests eivissencs, són l'hòstia...
Arribàrem a Ses Païsses que encara no serien les 14:00, i ja mos esperaven allà sa tia Antònia, na tonyi, en José María pare, en José Maria petit, en Pepin, na Maria, en Pepe, na Lucía, i s'amic den tonyo, m'heu de perdonar, però no record es nom, i faltaven n'Oriol, que era a una regata, i n'Aina, que està estudiant aquí a Palma.

Per no molestar molt, varem pensar, que lo millor seria anar a un restaurant, però els eivissencs, més pràctics que noltros, varen posar sa taula a sa terrassa i a menjar s'ha dit.

Un dinar boníssim i una feinada, coca amb pebrera, un jamón serrano molt bo (que li havien regalat a na Tonyi, i que casi va deixar que se podrís per no haver-lo penjat... sort de na Mari i en Tonyo que el varen descobrir i salvar...),

després ja varem anar fins a l'infinit i més enllà, sa tia Antònia mos va fer un arròs brouós, de primera, i carn torrada amb unes verduretes ben bones, i tot regadet amb un vinet pagès que fa es tio Pep, amb un toquet de frigola molt interesant.

Com que encara no haviem rebentat, varem començar amb es dolç, un flaó, orelletes (de les orelletes he de fer una entrada pròpia en es blog), un gató d'ametlla, i una ensaïmada de cabell, te i cafè. Quan varem acabar, mos varem fer sa foto de familia, i varem anar a fer una passejadeta per s'embarcador a sant antoni.

Devers les 18:30 tornàrem cap a vila, a embarcar-mos, cap a sa roqueta una altre vegada, si no vaig errat, sortirem a les 19:00 des moll de vila, i a les 23:15 més morts que vius, varem desembarcar a Palma.

N'hi va haver un parell que estaven afamegats i volgueren anar a sopar al Mcdonals i ho feren... aquesta gent no té consol, ha pasat un dia i encara estic fes... i així és com va acabar el dia del meu aniversari, un dia, que no he sabut explicar, ni tot lo bé que ho he pasat, ni agraïr sa feinada que varen fer per noltros a s'altre roqueta...

Però lo més important, és que varem pasar un dia agradós, entretingut, i sobre tot en FAMILIA.

Ja és vera,

que qui no és feliç, és perque no vol!

Avui mati, són vengudes 3 alemanes, a sa foto només n'hi ha dos, i amb molts d'esforços, mos hem arribat a entendre, volien pesar pedres a sa balança, els hi he dit que sí, i n'han tret 6 de dins sa bosa.

Se coneix que no han quedat conformes, i m'han donat 5 €, han tornat a agafar ses pedres, i m'han demanat a quina hora tancava, els hi he dit a les 15:00. i m'han dit, mem si podrien tornar, i jo els hi he dit que si... no pensava que venguessin... però vés si han vengut. Han tornat carregades amb 6 o 7 pedres més, i les pesaven, i les anaven posant de banda. No n'hi havia cap que pasas des 250 gr, i una s'ha mig emprenyat, i ha anat a davant sa palmera d'aqui devora, i n'ha agafat una més grossa...

però, sempre ho veuràs, ha resultat que pesava 420 gr, i m'ha demanat amb gestos si no tendria res per xapar-la, i li he tret un martell, i ha estat picant en es portal, fins que ha conseguit que fés un pes de 285 gr, m'ha demanat una granera i ho ha granat tot. Han comprat clementines i xupa-xups des simpsons. i m'han tornat a donar 5 €. Com que pasen molts d'alemans per aqui davant, miraré de posar un cartell on digui que se pesen pedres.. ja veurem que serà.

Després d'un parell de dies cercant,

ahir vaig trobar sa melasa, a una botigueta anglesa de costa den blanes, que si no sabs com ses diuen ses coses en anglès, no fa falta hi vagis, perque no t'entendran. Bé sa qüestió és que, com que ja tenia sa melasa, vaig haver de fer ses galletetes de gengibre.

GALLETES DE GENGIBRE

1/4 ct de sal
3/4 ct de bicarbonat

2 ct de gengibre, en pols, o fresc ratllat

1 ct de canyella

1/4 ct de nou moscada

1/4 ct de clau en pols

115 gr de mantega

100 gr de sucre

100 gr de sucre moreno

160 gr de melasa

1 ou

420 gr de farina

Primer s'ha de preparat tot i quan se té tot a sa taula, s'han de mesclar ses espècies, amb sa sal, sa farina, i es bicarbonat.

A un altre bol, mesclar, es sucres, sa melasa, i sa mantega, quan tot això ha fet una mescla homogenia, s'hi afegeix s'ou., i un cop se l'ha begut, s'hi va aficant sa farina, i se pasta.

Quan se té sa pasta feta, se xapa, i s'ha de posar dues hores a dins sa gelera per poder-la emplear.

Quan s'ha refredat, s'ha de fer com si fóssin crespells, per courer-los només han d'estar 7-8 minuts a 175-180 graus. Si es forn és d'aire, a 16o.

Aquestes les he fet per pensar-les a sa botiga, i que facis oloreta, per això abans d'enfornar-les amb una canyeta li he fet un forat, per poder-hi pasar després un fil i fermar-les de ses bigues.

Si les feis, ja veureu quin gust més bo i quina oloreta.

coques de patata

Sempre m'han agradat
molt ses coques de patata i ses de matafaluga, però mai les he sabut fer, i cada vegada que les provava de fer, era una decepció. Així que vaig pensar que per nadal, les havia de dominar, perque se'n mengen moltes, i vaig començar a trescar per sa biblioteca, per internet, i per ses madones, fins que vaig tenir devers 20 receptes diferents, i vaig mirar més o manco com fer una mitja de ses receptes que tenia, i després d'una setmana de tudar pasta, i temps, vaig conseguir una recepta bastant acceptable. És aquesta.

COQUES DE PATATA

400 gr de patata

300 gr de sucre

250 gr de llet

100 gr de saïm

40 gr de llevat

3 ous

*una copeta d'anís

*100 gr de matafaluga

1000 gr de farina de força

Lo primer que faig és fondre sa llevadura amb sa llet, i afegir-hi farina de força, fins que faci unabolleta, i ho faig tovar.Després faig bollir ses patates amb pell, fins que són ben cuites, les pal i les pas per es pasa-purés.

Al puré li afegeixc el sucre, es saïm, i els ous, i ho mescl, quan està tot ben mesclat, li afegeixc es llevat, que ja ha d'haver tovat, fins a doblar el seu tamany.Afegir la farina que falti, per completar el kilo, i pastar-ho una bona estona, deixar-ho reposar tapat amb un film.

Per fer ses de llavors, substituiexc part de sa llet, per anís dolç, però li pos s'anís no en es llevat, sinó a sa mescla des sucre, amb s'ou i el saïm.També en aquest moment, és quan li pos sa matafaluga. i després ho faig exactament igual que ses de patata.
Després de que hagi pujat, li fot un cop, per fer-la baixar i la faig porcions. Si han de ser individuals, les faig de 80 gr, però per ses de nadal, les faig de 250 gr. Les pos a una llauna amb paper de cuina, i ben separades perque puguin crèixer i no es besin, han de tovar tot es vespre, per poder courer-les es matí.

Una cosa molt important si les feim de 250 gr, és picar-les amb una agulla de fer calça gruixadeta. Amb un troç de paper de cuina, la freg d'oli de girasol, i les forat, amb una picada al mig n'hi ha prou, això serveix perque entri sa calentor, i no quedin crues.

Després s'han de coure, el meu forn és d'aire, per lo tant amb el forn ben fret, les pos uns 20 minuts a 140 graus, però si el vostre forn, no és de vent, a 160 graus li anirà bé. Quan estan a punt de treure, fan una oloreta, que jo m'he de controlar per no foter-me-les totes.

I encara no les havia posat a sa taula ben colocadetes a ses palanganes, que ja me n'han demanat, i no els hi he pogut fer una foto quan hi eren totes, així que... aqui deix sa foto incompleta. Si les feis, segur que vos sortiran, són molt bones de fer i surten molt bones.

S'altre dia varen anar a ca n'Ikea

ma mare i sa meva tia, i com sempre, varen venir carregades, d'una cistella de mimbre barato, per que dormís en cuc, un rateret, amb en cakkutec, es moix.
També me varen dur una caseta de gengibre,
que s'ha de montar amb sucre fos, i després decorar-la amb una mescla de sucre en pols, un blanc d'ou i llimona...(no ha tengut molt d'èxit), ho vaig provar de fer però he estat incapaç de que me quedas com havia de quedar, es cantons no m'encaixaven, sa taulada no me feia un angle prou bo, com per posar es fumeral... si la consegueixc acabar ja posaré sa foto.


Però amb lo que més han emprenyat desde diumenge, ha estat amb unes galetetes de gengibre que mmmmmmm feien una oloreta, perque no en fas i les penges des sostre? Idò me vaig decidir a fer-les però no trob es ingredients, i ses receptes que surten per internet, són molt diferents les unes de les altres.

aquests sí que són per fer enveja

Ses madones i sa Botiga

Aquesta és sa botigueta, bé una part, ja vos la mostraré sencera un altre dia, avui m'interesa més mostrar-vos sa "fauna"...

Sa primera clienta de cada dia, és sa meva tia Mari, de n'Ismael, ella encara no arriba a madona, ni per edat, ni per ses seves habilitats culinàries. A les 7:00 he d'obrir sa porta corrent, i si m'he endarrerit, sempre me sab dir: " Que t'has dormiiit?"

De les 7:15 a les 9:00 venen multitut de joves, dones i picapedrers, però com que jo vaig de cul i ells, tenen molta pressa, per això encara no tenc fotos, però ara comença es temps de ses "autèntiques"

Sa primera que se deixa veure per sa botiga, és sa padrina Francisca, ella ve a comprar, però deixa passar a tothom, i pot arribar a estar més d'una hora, mentres que arriba i se'n va.

Totes, o casi totes ses receptes que feim de panades, coques bambes, cocarrois, i més coses, les feim amb ses seves receptes.

És una Madona amb totes ses lletres, ha estat de posadera a Son vich vell, i sempre ha fet feina al camp, lo que més li agradava collir garroves, i lo que més l'emprenyava... ses putes ametlles.

També sab venir un parell de vegades en es dia, Mo Antonia, ve casi a primera hora a cercar pa, que sempre me diu que és calent, però si l'acab de treure de forn... no pot estar fret, i després ve a mitjans demati a veure si he fet res bo, dolç o salat.Va nèixer a s'altre punta de Mallorca, però fa 48 anys, ella i es seu homo, varen venir a fer de posadera a Son Durí. És molt xerradora.I com he dit abans, podeu comprovar que sa padrina sempre la tenc per aqui.

Això és na Josefa, és dolenta com el dimoni, però té un punt graciós, és una madona d'aquestes malsofrides, que tot ha de ser així com diu ella. Va a díalisi a Son Dureta, i totes ses enfermeres la duen de coa d'ull. No pot sofrir s'haver d'esperar a que despatxi a s'altre gent, sempre diu, venga joder, i quan li toca a ella, que s'ha de pensar molt tot lo que demana, si algú vol pagar alguna cosa, els hi diu espera coño, que esta conmigo... No té consol.

N'hi ha més, que ja vos mostraré.

M'agrada xafardejar,

m'agrada molt. A ca nostra sempre m'han dit que desde petit he estat molt cotorrer, m'estimava més escoltar de que xerraven després de dinar, que anar-me'n a jugar amb els amics.


I després de molts anys de mala vida i de fer feina a dins cuines, allunyat de la resta del món, vaig tenir la sort de que ma mare agafés una botigueta, que en teoria l'havien de dur sa meva germana, i ma mare, però... com que jo havia deixat sa feina, perque estava cansat de cuinar, i havia tornat a casa, després d'estar rodant per ciutat i per catalunya, les vaig començar a ajudar, i coses del destí... hi he acabat jo totsol, i amb ma mare d'ajudanta alguns horabaixes.

Després de casi dos anys a sa botiga, he entrat a dins un món inquietant, curiós i divertit, que malgrat a ser d'aquest poble, no havia arribat a conèixer.

És el món de ses Madones.