dimarts, 19 d’octubre del 2010

quan veia caçadors

de bolets, me pareixia súper factible, arribar a la muntanya i tornar amb un paner de bolets, preferiblement esclatasangs, però tot i haver-me apuntat a dues jornades micològiques, haver pujat a les penyes rotges des Capdellà, haver sortit amb es padrí Joan a cercar esclatasangs, mai en trob més d'un si és que en trob cap...
Així que com que avui he tengut ganes d'anar a cercar bolets, he preparat tot es trastum, paner per la collita, ganiveta plegable, per no tallar-me jo i poder tallar el cul als bolets, el llibre dels caçadors de bolets per identificar-los i un respallet per fer-los un poc nets.

Un dels motius de no trobar bolets, deu ésser que me cans de mirar en terra i començ a cercar animalons, faig de badoc, i cerc tortugues, me qued quiet amem si surt cap cabrit que estigués amagat per por... però això fa que sigui hora de partir per què el sol comença a baixar... Així que faig mitja volta, i de cop trob 3 blaves.
Lo primer que he fet ha estat mirar d'identificar-les, com que aquest dissabte n'havia vist al molí, no m'ha estat gens dificil.
Després he agafat el llibre de caçadors de bolets i m'he asegurat que fossin blaves, Russules els hi deia el llibre. I quan ja he estat segur, les he tret, seguint els passos que me va dir el micòleg de l'any passat, estirar el bolet, amb l'ajud del ganivet, fent que vengui el cul del bolet, per què si el tallam, deixant el cul dins la terra, pot infectar la micorissa i fer que el fong es mori, i causar un dany molt greu a la zona.
Així que quan he tengut les blaves en es paner, he partit cap a cases. Quan he arribat a cases, mon pare m'ha dit que no eren blaves, jo les he agafades i he partit al bar a mostrar-les i que me diguessin quina raça eren... tothom ha dit blaves i ben curres!
Jo les he fet netes,  i he preparat el meu sopar

FRITATA DE BLAVES
  Ingredients:
  • 3 blaves
  • 1 patata
  • 1/2 ceba
  • 1 ou i un vermell
  • sal i pebre bo.
Elaboració:
Pelar les blaves i fer-les bocins.
Pelar les patates, tallar-les a bocins i poxar-les.
Tallar la mitja ceba a juliana i sofregir-la, quan sigui transparent, afegir les blaves.
Incorporar la patata i quan tot sigui calent, afegir el blanc d'ou batut, donar 4 voltes dins la pella i posar al plat.
Afegir els vermells d'ou cruus damunt de tot.





PS: jo m'he fet el blanc de l'ou ig frit mig torrat.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Aquí comença la història

dels condonys que volien tornar-se codonyat.

Hi va haver un temps en que els codonys anàven molt cercats, i ells, plens de joia, esperàven a madurar a l'arbre, per què sabien que quan fossin prou madurs, una ma amiga els vendria a cercar per complir la seva missió a la vida.
Però d'uns anys ençà, els codonys maduràven, i ningú els hi feia cas, ells, tristos i sense saber que fer, ni fins quan esperar, es deixàven caure dins l'oblid del terra... Però va ser un parell d'anys després, quan un jovenot capdellaner, va tenir ganes de fer confitura de codony, i els arreplegava de totes les bandes on n'hi donassin, volia fer brillar els codonys, donar-los una llarga i dolça vida en forma de codonyat. Els codonys tornaven a tenir esperança.

Així que enguany, mentres maduraven a l'arbre, vàren veure que es capdellaner, se'n anava de viatge, plens de neguit i d'enyorança durant uns dies de tempesta, es deixàren caure al terra, pensant que ja ningú els tornaria a fer cas...

Mirau si hi anaven d'equivocats, que sa padrina des capdellaner, els va ficar a un paner, i una amiga de la mare del capdellaner, dins una bossa de plàstic. De cop, tot i ésser un poc verds, i de tenir qualque trenc o cop, acabaren a les mans del jove del poble, que havia tornat de passar un cap de setmana espectacular, i estava disposat a convertir-los amb el que ells desitjaven ésser:

CODONYAT

En Xisco, que així és deia l'heroi dels codonys, amb molta paciència, es va asseure a la taula i amb un pelador i una puntilla, va pelar els codonys i els hi va treure les impureses i el cor. Així com els rentava, guardava les peles i els cors a una banda i la polpa la tallava a bocinets dins un bol.


 
Quan ho va tenir tot arreglat, el jove, va anar a l'escurador, i omplint les piques amb aigua, va rentar les pells i els codonys.
Que contentes que es veien els bocinets de les fruites, feien botets per l'aigua i  n'hi va haver alguna que fins i tot va riure... Quan estiguèren ben netes, tornà a ficar la polpa dins el bol per pesar-les, i així poder calcular quants de quilos de sucre havia d'anar a cercar, per fer-les la vida més dolça.




Mentres anava a cercar els sucres, va deixar dins una olla al foc, totes les peles i els cors dels codonys bollint, i els va deixar bollir i bollir, i bollir i bollir, fins que l'aigua va reduir molt, i així aconseguí la pectina necessaria per fer el codonyat.
En tornar amb el sucre, va juntar el codony i el sucre en la mateixa proporció dins un calderó. Quan ho va mesclar tot d'una ja s'entenien, i començaren a jugar i a suar.., quan feia més o manco una hora, ja es veia que el codony de tant que jugava, començava a amollar aigua.




Aquest era un moment molt important, per què volia dir que quan estiguessin preparats per anar al foc, no faria falta anar-los remenant, per què amb tot el suc que tendrien, no els hi faria falta ser vigilats

Arribat el moment de coure, en Xisco els va asseure al foc, i els va deixar coure, fins que vàren tenir el color carecterístic del codonyat, era un vermell fosc i lluent, i amb les seves flàires perfumaven la casa. 
En Xisco, va trobar que era el moment d'acabar el codonyat, i amb un turmix, va començar a fer una pasta, no va quedar res sense capolar...
El codonyat content, volia tenir una nova casa, i li vàren donar un parell d'opcions, uns volgueren anar a la greixonera quadrada, uns altres a un motlle de pudding, un parell més al tupper de na Maria den Nadal i els darrer volgueren fer-se pots.




dimecres, 13 d’octubre del 2010

ja era dissabte,

i havíem quedat a les  vuit dins es forn, per berenar.
Començarem a parar taula i a fer cafè, treure llesques de pa, embotits variats, croissants, tomàtigues i altres classes de viandes, per alegrar-mos sa panxa. Quan vàrem tenir sa panxeta ben plena, vàrem desparar sa taula, començava la trobada.

1ra Trobada de cócs i coques a Vinaròs




Arrancàvem amb ganes i alegria, volíem avançar feina per no anar de cul. Tallàvem tomàtigues, pebres, cebes per fer el trempó, disfrutàvem fent bromes mentres premiem bledes i espinacs, i ploràvem tallant ceba per els cocarroiets de sobrassada.
 



Per fer les diferents pastes, calculàvem proporcions de saïm,
mesuràvem farines i llevadures i mediem
el volum dels olis i  de les aigües.
Fèiem una viada, n'Speedi Gonzàlez en comparació
pareixia una vella de 150 anys, vàrem haver d'aturar en sec
, i esperar que arribés la gent.


Els primers en arribar foren n'Starbase, la seva germana Laia i en Roger, que tot d'una volgueren fer feina i noltros no mos varem poder controlar més, i mos tornarem a posar en marxa.




Així començarem a fer bolles coques de patates, a escampar pasta per fer coques de trempó, pebres i verdures amb arangades, i a fer el cordó de la vorera per decorar.

Arribava més gent, ara era el torn de na Sara-maria Valls, na Mar Calpena i la rachel d'escòcia.
Aquesta darrera, al·lucinava, no sabia estar quieta, la seva càmera no donava a basto, quan miraves els seus ulls, tenies la sensació de que li feia por tancar-los per si es perdia alguna cosa. La seva plagueta es deguè quedar sense fulles, i fou a les hores quan va començar a ajudar per tot.
Per què tothom pogués fer alguna cosa, reservàrem els cocarrois per fer-los entre tots.
Férem bolletes i començarem la classe pràctica:
 
1er formar un disc esclafant la bolla.
2on farcir el disc.
3er tancar el disc, donant forma de cocarroi i reforcar la junta fent el cordó.

Això va ésser molt divertit, els bloggers es desesperaven, n'hi havia que pensaven que ho feien bé, però va ser un jovenet, en Guillem, al qui li va sortir millor, era un crac aquest jove!
Quan vàrem tenir els 150 cocarrois fets, començà la demostració del poderio vinarrossenc.


El Nacio, mos va mostrar a fer els meravellosos repassos, un procés bastant singular, sobre tot per què li foten la mescla de farina, sucre i canyella sense pastar-ho, i després una mica de llimona ratllada, un raig d'oli i un altre d'aigua i ho tapen amb la pasta, rollo papillote, i al forn. N'starbase va fer un video meravellós.





Per acabar d'arrodonir el dia, la Gran madona de la casa, mos va fer un arròs al forn amb butifarra d'arròs i  unes patates amb pell, dignes d'admiració.



 Paràrem taula per 48 pax al carrer de Santa mònica, i tothom a seure.
La resta del dia va ésser disfrutar del menjar, cosa que sabem fer molt bé, i gaudir de la gent, cosa que encara feim millor.
Els que partiren prest, no tastaren l'ensaïmada, des de aquí torn a repetir... vos foteu!!! i alguns dels que quedàrem, com na Susanna Fruto i jo mateix, no la tastarem  la de sobrassada per badocs!.
Mos haguerem d'aixecar de la taula, per què mos va començar a ploure, però ja eren les nou del vespre, tot i així acabàrem la jornada amb un ball de gegants i el meravellós ball dels nanos, amb aquella dona que feia: aixíííí!
Quan ells varen partir, encara varem xerrar fins prop de les dotze, bona hora per anar a dormir.



dimarts, 12 d’octubre del 2010

des de el sofà

de na Susanna Fruto i en Josep àngel Guimerà, he decidit començar a contar la meva crònica dels cócs i les coques, per què si ho fes des de Es Capdellà, de crònica no en tendria res.

Partint del principi bàsic i inqüestionable de que NO HI HA PARAULES per descriure tot lo que hem viscut, jo amb el meu peculiar ànim de superheroi, miraré de descriurer-ho, ens remontarem a temps passats (música de teleserie quan miren al passat)...

Tot va començar quan vaig començar a escriure el blog, animat per na Xesca (vease Can Loi) i com que es colmado era el lloc ideal per experimentar i contar al món les meves vivències, m'hi vaig animar. però lo que més m'ha agradat del blog, és que conèixes gent que s'interesa per sa teva vida, gent que la troba interesant, gent que t'anima, però sobre tot gent que comparteix un estil de vida i una passió, la cuina. (ara ja hem acabat el flashback)

Vàrem arribar a l'aeroport del Prat es dijous horabaixa devers les cinc de s'horabaixa, no vàrem tenir cap classe de problemes amb l'alijo de "farina" que duiem, i a les set crec que ja erem a Vinaròs, deixant de banda que anavem a totòsti... el viatge va ésser entretingut. JA MOS HAVIEM CONEGUT.

En arribar al forn, vàrem conèixer, a Na Massita, la madona del forn, a en Sergio, s'homo de na massita, en es seu fill en Sebastià i a la incombustible matriarca del clan massita, ara si que ja estava encaminada sa cosa, colocàrem els trastos, buidarem l'alijo i a pasturar per Vinaròs, anarem a recollir devantals i camissetes amb els logos des forn, a fer un cafè i a sopar a un restaurantet, què no fa falta demanar lo que vols, per què ells te duen lo que els hi pareix que has de voler.. ¬¬

I després anarem a jeure, per què el dia següent començava la 1ra trobada de cócs i coques.