Aquí comença la història

dels condonys que volien tornar-se codonyat.

Hi va haver un temps en que els codonys anàven molt cercats, i ells, plens de joia, esperàven a madurar a l'arbre, per què sabien que quan fossin prou madurs, una ma amiga els vendria a cercar per complir la seva missió a la vida.
Però d'uns anys ençà, els codonys maduràven, i ningú els hi feia cas, ells, tristos i sense saber que fer, ni fins quan esperar, es deixàven caure dins l'oblid del terra... Però va ser un parell d'anys després, quan un jovenot capdellaner, va tenir ganes de fer confitura de codony, i els arreplegava de totes les bandes on n'hi donassin, volia fer brillar els codonys, donar-los una llarga i dolça vida en forma de codonyat. Els codonys tornaven a tenir esperança.

Així que enguany, mentres maduraven a l'arbre, vàren veure que es capdellaner, se'n anava de viatge, plens de neguit i d'enyorança durant uns dies de tempesta, es deixàren caure al terra, pensant que ja ningú els tornaria a fer cas...

Mirau si hi anaven d'equivocats, que sa padrina des capdellaner, els va ficar a un paner, i una amiga de la mare del capdellaner, dins una bossa de plàstic. De cop, tot i ésser un poc verds, i de tenir qualque trenc o cop, acabaren a les mans del jove del poble, que havia tornat de passar un cap de setmana espectacular, i estava disposat a convertir-los amb el que ells desitjaven ésser:

CODONYAT

En Xisco, que així és deia l'heroi dels codonys, amb molta paciència, es va asseure a la taula i amb un pelador i una puntilla, va pelar els codonys i els hi va treure les impureses i el cor. Així com els rentava, guardava les peles i els cors a una banda i la polpa la tallava a bocinets dins un bol.

 
Quan ho va tenir tot arreglat, el jove, va anar a l'escurador, i omplint les piques amb aigua, va rentar les pells i els codonys.

Que contentes que es veien els bocinets de les fruites, feien botets per l'aigua i  n'hi va haver alguna que fins i tot va riure... Quan estiguèren ben netes, tornà a ficar la polpa dins el bol per pesar-les, i així poder calcular quants de quilos de sucre havia d'anar a cercar, per fer-les la vida més dolça.

Mentres anava a cercar els sucres, va deixar dins una olla al foc, totes les peles i els cors dels codonys bollint, i els va deixar bollir i bollir, i bollir i bollir, fins que l'aigua va reduir molt, i així aconseguí la pectina necessaria per fer el codonyat.

En tornar amb el sucre, va juntar el codony i el sucre en la mateixa proporció dins un calderó. Quan ho va mesclar tot d'una ja s'entenien, i començaren a jugar i a suar.., quan feia més o manco una hora, ja es veia que el codony de tant que jugava, començava a amollar aigua.

Aquest era un moment molt important, per què volia dir que quan estiguessin preparats per anar al foc, no faria falta anar-los remenant, per què amb tot el suc que tendrien, no els hi faria falta ser vigilats

Arribat el moment de coure, en Xisco els va asseure al foc, i els va deixar coure, fins que vàren tenir el color carecterístic del codonyat, era un vermell fosc i lluent, i amb les seves flàires perfumaven la casa. 

En Xisco, va trobar que era el moment d'acabar el codonyat, i amb un turmix, va començar a fer una pasta, no va quedar res sense capolar...
El codonyat content, volia tenir una nova casa, i li vàren donar un parell d'opcions, uns volgueren anar a la greixonera quadrada, uns altres a un motlle de pudding, un parell més al tupper de na Maria den Nadal i els darrer volgueren fer-se pots.