mal hagués rebentat

ses quatre rodes abans de partir!

Com pot ésser que persones, que van a una manifestació en contra d'un atemptat, a favor de sa llibertat i de sa vida, se possin a cridar consignes a favor de la pena de mort i d'un ultradretisme asquerós.
Realment creuen que són millor que els assassins d'eta?

Jo hi he anat amb ganes, he trobat gent de s'agrupació socialista, hem xerrat, ets ulls se mos han possat vermells i casi han vessat llàgrimes, però quan he començat a veure cartells a favor de la pena de mort, gent diguent que eren els que governen que haurien d'estar a dins es cotxo cremats... m'ha fuit tota sa indignació que duia, i m'ha començat a entrar una rabia impressionant.

Per rematar-ho, es puta batle des collons que tenim, l'excel·lentíssim senyor Carlos Delgado Truyols, després d'haver pactat un text amb totes ses autoritats, s'ha hagut de passar per es collons aquell paper, i afegir, un viva la guardia civil, viva el rei i viva espanya, que encara ha encés més es foc d'aquests descerebrats, que se creuen millors que els atres, però..

Que passa, que els que no simpatitzam sempre amb aquest cos, no hi teniem dret a estar?
Els nacionalistes, que recolzàven sa concentració, i estaven allà en contra d'aquesta barbaritat d'ahir, sobràven?
Els republicans?

Clar que sobràvem!!! Aquest batle nostro, té tants pocs escrúpols, que de dues morts indignants, n'ha volgut fer un acte electoralista.
No he volgut quedar fins al final de s'acte, en Toni Vicenç ja no hi volia venir, deia que no era bona idea, i tenia tota sa rao.

Esper que no hi torni a haver mai pus un atemptat mentres aquest impresentable estigui en es càrrec, per què si hi és jo no hi aniré.

i torn a dir: ml hagués rebentat ses cuatre rodes i a més hagués cremat es motor!

Avui som anat

amb na Catalina a deixar tríptics de sa serra de Tramuntana, a fornalutx.

De camí en es poble, hem passat per es mirador de ses barques, on hi ha un restaurantet ben curro, amb unes bones panoràmiques.

Després hem arribat a fornalutx, un poblet de sa serra amb cases de pedres, teules pintades, i carrers empedrats, botiguetes de poble, i gent vella i extrangers per es carrers.

Camí de tornada, mos hem aturat a conèixer a una companya nostra que informa a sa gent a s'entrada des torrent de pareis, de si duen sa roba decuada per fer s'escalada, o de ses sabates.

Aquestes dues imatges, són ses vistes que hi ha al començament des torrent de pareis.

me sent invandit!

Crec que mai havia tengut aquesta sensació.
Mai he sentit simpatia per sa guardia civil, tot i tenir-ne un bon amic que ho és.
Me sap molt de greu haver dit mil vegades: mal rebentassin! ,cada vegada que els veia fent controls.
Però sobre tot me sap molt de greu que uns feixistes assassins, vulguin disfrassar els seus assassinats, fent-los passar per una lluita per la llibertat!

Supòs, que com que noltros no hi esteim avessats, mos afecta més.

Sempre he pensat i cregut, que sa roqueta, per tenir-mos envoltats d'aigua, mos protegia, però ara ja no ho podré pensar més.

Mai havia tingut por d'eta, pensava egoistament, que aquests no mos vendran a fer res a noltros, però ara me fan por! més por que mai. Ara he entes, per què al pais basc, diuen que no poden viure en llibertat.

Cada dia quan baix des capdellà per anar a Binifaldó, m'atur a deixar es meu cunyat, a davant es quarter de sa guardia civil de Palmanova, per què allà l'espera un company de feina per anar junts a treballar.

Just devora d'aquest segon cotxe que ha trobat sa guardia civil, hi ha una escola, on ara fan ses aules d'estiu!
Aquesta gentussa té un greu problema mental!

Quan baixava de Lluc, i sentia ses notícies, no m'ho podia creure, i així com anaven donant dades, me començaven a brollar llàgrimes, i quan a la fi som arribat a s'ajuntament de calvià i ja he vist a ma mare, m'he tornat a sentir segur i he deixat de plorar.

Fins ara que han dit lo des segon cotxo que han trobat, que he començat a pensar, que cada dia hi passam per allà, que vivim a 9 km, que no pot ser que hi hagi gent sense cor, que crec que mai tornaré a despotricar contra sa guardia civil. No me vull tornar a sentir així d'indefens, d'agredit, de esporuguit, de coaccionat, d'acorralat....

Crec que no me queda altre sortida que anar demà a sa manifestació i fer pinya amb sa gent, que vegin que lluitam per la llibertat.

Binifaldó

Aquest és el meu lloc de feina.

És una finca publica, que no té cap activitat agrícola. Ara per ara, Binifaldó és un centre d'educació ambiental, i es caps de setmana també fa funcions de refugi.

Te una trentena de llits, dutxes, banys una cuina industrial, i un forn de llenya.
Fa uns dos mesos hem fet un hort ecològic, es nom és Parades en crestall.
Es crestall, és una capa de fems de bassa, d'uns tres o 4 centimetres de gruixa, on se sembren ses coses, sa terra no s'ha de cavar i treu molt de rendiment a sa terra.


Quedar es vespre tot sol... és un poc fotut, per què sents tots els renous del bosc, ses ovelles, els mussols, es polls que hi ha a s'entrada que mouen ses fulles...

Bé aquest post és un poc fluixet.....però si ho voleu venir a conèixer.. m'ho deis!

no les he penjades totes, per què això és una feinada!

tosa a Binifaldó

Ahir vaig viure una de les festes de les que sempre n'he sentit xerrar, però mai hi havia participat.

Quan jo era petit, i u padrí tenia ovellet, u temps que les tonien jo devia estar a l'escola, i per això no ho havia vist mai en directe. Ara contaré més o manco lo que vaig veure i viure.

En Martí, i u seu germà, són ets amos de les ovelles que hi ha a Binifaldó.

Aquestes ovelles, mos fan funcions de neteja de la muntanya, i quan se moren, serveixen per donar aliment als voltors.

Un parell de dies abans de la tosa, en Martí, va obrir un parell de barreres que sempre estan tancades, per recollir-les un poc i així fossin més bones de tancar.

U dimarts demati, vàren venir amb un parell de cans, i abans de que arribassin u tonedors, ja les tenien tancades.

Quan varen arribar u tonedors, varen penjar les màquines de tondre d'una branca d'arbre, varen posar la pega al foc, i amb u menescal comencàren a senyar les ovelles i a vacunar-les.

U tancat té quatre parts, per fer que manetjar les ovelles sigui més fàcil.

Hi ha un passadís estret, on feien passar unes 40 ovelles, i aquí els hi posaven unes "xapes de plàstic" a ses orelles amb el numero d'identificació de la possessió. Binifaldó té el 36, Mortitx el 35...

Com que això de plàstic és relativament fàcil de llevar, aquí els hi fan una altre senya, que consisteix en marcar amb una pega a les ovelles ja toses.

Però com que això de la pega, cada vegada que les tonen, s'ho enduen amb la llana, encara els hi fan una tercera marca, que consisteix en tallar la punta de s'orella i aquesta marca ja els hi dura per tota la vida.

Un cop totes les d'aquest tancat estan marcades, les fan pasar a un altre tancat, on u tonedors, tenen u motors, i mentres ells en tonen una, un altre home n'agafa una altre per una cuixa i un braç, i la tomba en terra.

Quan esta tombada, l'agafa per ses dues mans, i la fa seure com si fós un nin petit, i ja no se mouen pus. U tonedors, se posen l'ovella entre les cames, i la fan voltar com si fossin munyequetes de cotó. Quan la tenen tosa, l'amollen i n'agafen una altre.

I com que a una festa, no hi pot faltar u menjar...

A les nou i mitja, vàren arribar la dona, la filla i la neta den Martí, també una cunyada seva, i una cosina bona. U seu nom per ordre de menció és Antònia, Francesca, Martina, Margalida i Magdalena. Si una era simpàtica, l'altre ho era més.

Na Francesca és a la persona que estic cobrint, per què està de baixa per haver tengut a na Martina.

Vàren dur per fer un bon berenar, pa amb oli, sobrassada, formatge, sardines, confitura de taronja, fruita, robiols, oli fet en casa, vi fet en casa també. Només heu de pensar que eren les 12:15 i encara estàvem berenant.

Clar quan mos vàrem aixecar tothom va partir a fer feina una altre vegada, u tonedors tornàren a les ovelles, amb dues feines noves.

Ara que estàven pelades, a les joves que tenien la coa llarga, amb una estissora de podar, nova i esmolada, li tallaven la coa en viu i li posàven un sprai per desinfectar. ( Aquesta part de la tosa no la vaig poder fotografiar, per què u tonedors ho fein molt ràpid)

A les joves, també li posàven u picarol i la correja nova, i a les ovelles velles, els hi treien u picarol, per què textualment "val més u picarol que l'ovella vella".

Les dones havien de fer arròs brut i xot rostit, però vàren dir que seria masa menjar, i varen anar a demanar, si podeien fer només u rostit, i els homos hi vàren estar d'acord, sempre que no els hi fessin passar fam.

A les tres de s'horabaixa, mos vàrem seure a dinar, un xot moooolt tendre, amb verduretes al forn, i amb patates fregides, de postres, robiols, coca tovada, coca de patata amb albercocs, fruita, i gelat d'avellana, després cafè i herbes o conyac.

Jo abans de les postres vaig partir perque eren les 16:15. Els vaig deixar a binifaldó, seguint la festa, i molt agraït per haver-hi pogut participar i content d'haver sentit xerrar tot lo dia u pollencí.

Es dijous de sa setmana pasada,

na Catalina va fer els anys, i en va fer molts!

Amb ses educadores, haviem quedat, que en voler coques de patata m'ho diguessin, i si no teniem gaires coses que fer, les fariem. Elles me dugueren ets ingredients per ses coques, jo vaig dur els ingredients per els cremadillos, i sa que feia festa, va dur gelats d'avellana i d'ametlla crua.

Es meu regal, va ésser una classe pràctica de pastisseria a Binifaldó. I tot mos va quedar booooníssim.

això de fer feina per s'administració

és un xollo, sempre cerquen una excusa per no fer feina, i sa des dia 5 de juny, va ésser que era el dia mundial del medi ambient.

Si no volies anar a fer feina, t'havies d'apuntar a alguna activitat que organitzés sa conselleria, i així en dues horetes, havies fet sa jornada.

Na Catalina, en Miquel, n'Andreu, na Maria, na Mariangels, i jo, mos apuntarem a fer una visita guiada per palma, però només na Catalina i jo anàrem junts. Pensàvem fer es patis de Palma, però varem fer La ciutat baixa i el mar.

Va ser entretengut, se coneixia que sa guia, estava enamorada de sa seva feina, i mos xerrava i mos xerrava, i mos contava unes coses interesantíssimes.

També, a cada grup, hi ha d'haver algú insoportable, i aquesta va ésser una dona, que cada cosa que sa nostra guia mos contava, ella havia de dir alguna cosa.

Anava vestida de negre, i tenia unes dents que recordaven en es cap d'una locomotora, cap en fora i en semicercle. Mirau si la vaig arribar a dur d'ull, que li vaig demanar a quin departament de sa conselleria feia feina, per no cridar-hi mai!

He provat de trobar-la a alguna foto... però no n'hi vaig fer cap!

Sa volta va ser ràpida, Palma no és molt gran. Però lo bo va venir després.

Li vaig dir a na Catalina mem si volia anar en es castell de bellver, i ella va dir que sí.

Quan varem arribar a bellver, va resultar que estava tancat per què estaven fent un rodatge sobre n'Emili Darder, i no mos deixaven pasar.

Però com que s'han de tenir amics fins i tot a l'infern, els hi vaig dir que anavem a veure a n'Ana, que és sa que neteja tot es castell, i a més, és sa mare de s'al·lot de ma germana.
Ella mos va deixar pasar per tot, i va ser un plaer, per què no hi havia ningú més en tot es castell.
Quan vàrem acabar, li varem donar ses gràcies, i després vaig acompanyar a na Catalina a s'estació des tren, i fins al dia següent.

es formatger de ca'n Nofre,

me va fer una classe "magistral" de com tudar llet, per fer formatge i brossat.

Lo primér que s'ha de menester és molt de temps per perdre!
la resta d'ingredients són:

• 5 litres de llet
• 1 cd de cuall
• 1 fogasser

Sa llet ha de ser recent munyida, o del dia abans, però l'heu de guardar a dins sa gelera SENSE BOLLIR.

Encalentir sa llet a uns 30 graus, ha de ser una temperatura parescuda a sa de s'animal.

A un tassó posar aigua calenta amb es cuall i un poc de sal.

Afegir és cuall a sa llet, i deixar-ho repossar més o manco una hora i mitja que sa llet prengui.

Quan és presa, s'ha de posar poc a poc sa ferrada (llet cuallada) en es fogasser, i no manyuclar-ho, per què quedarà un formatge surenc.

Es fogasser, fa sa funció de colador, sa llet formatjada passa per es foradets, i es formatge queda a damunt. Ha de degotar es temps necessari.

Quan és degotat, se ferma i se posa un pes a damunt i a dins sa gelera fins al dia següent.

Preparar una aiguasal amb es mètode de s'ou, i ficar-hi sa pesa uns dos dies. (aquesta part jo ja no l'he feta, per què és meu formatge no va agafar cos, i no vaig tenir paciencià per esperar que n'agafés).

Quan ha estat en remull, s'ha de posar damunt un

canyis, i cada dia donar-li sa volta amb sa ma untada d'oli i sal. Això farà que li surti sa pell.

Amb sa llet formatjada que mos ha quedat davall es formatge, l'hem de possar a bollir, i quan bull, li hem de posar es suc d'una llimona, per fer es brossat. Així és resultat d'aquest procés, és una capa de brossat a damunt i tot el serigot abaix.

Ja ho tornaré a provar un dia que tengui més temps i ganes de perdre sa paciència.

Aquest post tracte de formatge. No el deixeu a la vista dels infant, ni el poseu en pràctica si sou un poc inquiets. En cas de dubte, consulteu al vostre formatger de capsalera.

que això passi a dia d'avui...

Toca molt els collons, que quan has viscut sempre a ca teva, sa gent que és venguda de fora, t'hagi de dir que pots tenir, o que no pots tenir a ca teva.

Sa qüestió és que fa un parell d'anys, quan me vaig cansar de fer s'hort, vaig comprar un parell d'indiots i un paó. Els indiots, els he anat matant per menjar, i a na Priscilla, el deixava per fer guapo.

No són animals que facin molta companyia, però tot i així quan havia sortit de sa marjada, i li siulava, ell sabia tornar volant, i tot d'una apareixia.

Fa un parell de setmanes, va venir na Gil, una anglesa que va comprar sa casa que tenim en es costat, per dir-mos que els animals la molestaven.

Jo no li vaig fer puta cas, si viu a un poble, lo lògic és tenir animals pel voltant.

Idò per els seus collons, va venir un parell de vegades plorant a ca nostra, diguent que es seu home, que està malalt, se despertava es vespre amb es renou que feia es paó. I que mem si el podiem treure d'allà.

Vaig provar de caçar-lo amb trampes, però era més viu que ses genetes!

Així que només me va quedar s'opcio de demanar-li en es meu veïnat que li fotés un tir amb s'escopeta.

Així que he arribat a dues conclussions.

Conclussió 1--> de bon al·lot que vols ser, te fan passar per beneit.

Conclussió 2--> de fora vendran i de ca teva te treuran.

P.S: Priscilla, has viscut lliure i has mort per s'intolerància dels altres...

a les roses 2

Lletra: Mª Antònia Salvà.
Música: Miquela Lladó

Musicar poemes és cantar
amb la veu allò que el cor ha llegit
amb els ulls. He trenat dos poemes
de na Maria Antònia Salvà que parlen
de les roses: “Roses Blanques”
i “Quatre Coses...”.
A mi, també, les roses sempre em fan estremir.

M'abelleixen quatre coses
qui prou les sabrà lloar?
El sol que bada les roses,
l'aigo que les fa brostar.
La rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.

Que tendran aqueixes roses
que el cor sempre m'han robat?
Dins ses fulles mig descloses
quin misteri hi ha amagat?

D'un ramell que me'n donaren
per les calmes del gener
tant les roses m'encantaren
que en plantava un bell roser.

El perfum de poesia
que exhalava el tany florit
tota l'ànima m'omplia
i encara el sent dins mon pit.

El sol que bada les roses
el sol que bada les roses,
l'aigo que les fa brostar.

Rosa blanca i encisera
que qualsevol temps revius,
amb l'embat de primavera
o amb la calda dels estius.

Tantes roses per les branques
tota em feien estremir
jo us mirava roses blanques
sens gosar-vos mai collir.

La rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.

M'abelleixen quatre coses
m'abelleixen quatre coses
qui prou les sabrà lloar?

L'any passat,

en es mercat de Santa Maria del Camí, vaig comprar dos rosers, un per jo, i s'altre que li vaig regalar a ses Mariaantonies, que tenen una paradeta de verdures.

S'altre dia,quan vaig baixar de Binifaldó, fins es mercat d'Inca per coprar pebres vermells, i fer-li un ensaïmada de pebres, a una companya de feina que agafava una excedència, també les vaig trobar venent fruita i verdureta, bona, bona, bona!!!!

Na Mariaantònia, me va dir que es seu roser estava preciós, i jo, sa veritat és que no havia sortit gaire a mirar es meu, i no sabia quina cara feia. Però quan vaig sortir, vaig quedar meravellat, un esclat de roses, quan les bada són grogues, i quan s'obrin del tot, van tornant roses. bé, vos deix una foto que els hi vaig fer ahir horabaixa.

P.S: si no heu sentit sa cançó "a les roses" de na miquela, escoltau-la.

P.S.2:No és tothom que tengui un roser tan curro!!!!!

crec que per començar sa setmana, ja va bé!

Fa uns dos anys que vaig guanyar a sa SER, un viatge per dues persones a ses festes de Sant Joan a Ciutadella. Quan varem arribar a Menorca amb es ferri a les 12 del migdia, a n'Oriol no se li va ocorrer res millor per fer, que anar a sa platja! amb aquell bater de sol! i jo vaig agafar es mateix coloret, que agafa una llagosta, quan la couen. I des de aquell dia, que no havia tornat trepitjar sa platja, fins fa dues setmanes.

M'he aficionat a anar a sa platja una horeta cada dia, s'horabaixa, quan ets turistes són a sopar, i sa platja queda completament buida, encara hi ha sol, i s'aigua esta calenteta d'haver rebut sol tot lo dia.

Però avui tenia ganes de caminar una estoneta, 30 minuts entre anar i tornar, i he anat en es caló des monjo. És sa darrera cala que hi ha a Calvià, després ja comença Andratx.

He anat amb es cotxo fins a cala fornells, he aparcat, i he començat a caminar, fins a sa caleta. Hi havia més gent de sa que esperava trobar, però bono... se coneix que estan ben ensenyats per què no han fet mica de renou.

M'he canviat ses sabates per poder entrar a s'aigua, allà tot és pedra, i jo tenc es peus molt delicats, bé tot jo som delicat, però es peus més.

He fet un capfico, i he sortit, no m'agrada estar gaire temps a sa platja, per què no m'agrada gaire es sol. He anat a fer un voltí per ses roques, i he trobat fonoll marí, i l'he collit per envinagrar, que m'agrada molt amb un bon pa amb oli.

Després he tornat cap es cotxo, i he pujat cap a cases.