dimarts, 2 de setembre del 2008

fa una setmana vaig fer un pensament...

i no un qualsevol, vaig decidir que era hora de començar una nova vida. No va ésser una decisió fàcil de prendre. Vaig estar dos dies sense dormir, i quan li vaig comunicar a sa madona des local, ho vaig fer entre brams, fins hi tot vaig haver de demanar reforços per cobrir-me, mentres se me passava es disgust.
No deu ser fàcil d'entendre es meu disgust, ja que ningú me va obligar a prendre aquesta decisió. Però malgrat sembli mentida, a una botiga se l'arriba a estimar, també arribes a estimar a sa gent que vé a comprar o a sa que no pot venir i tu els hi dus sa compra, veus com creixen es nins, i fins i tot te sap molt de greu, es dia que alguna de ses persones que has conegut se mor.
Mai he vist es colmado com a negoci, sempre l'he entes com un servei social bàsic. Pentura aquest ha estat es meu problema, i per això he acabat per esgotar-me.
És hora de viure noves vides, pentura entre cuiners o cambrers, pentura fora de s'hoteleria o fins i tot lluny de sa Roqueta.
Però encara queden tres mesos per riure, per despatxar, per fer coses bones, en definitiva, tres mesos per viure entre madones.

4 comentaris:

Chis ha dit...

jo ja t'he dit tot el que t'havia de dir sobre el tema... Només puc afegir que ho trobaràs a faltar.

plou pluja ha dit...

Vola!!

Tots els camins estan plens d'estels, només cal saber trobar-los i guardar-los per a que sempre t'acompanyin.

Muaks

Francesc ha dit...

Xisco, això vol dir que deixes el teu colmado? Estic segur que si ho fas, no només ho sentiràs tu, sinó que deixaràs un gran buit en tota la gent que et coneix. Jo no et conec gaire, però pel que escrius, trobe que has de ser una persona encantadora, amb una gran bonhomia. De vegades els amics ens poden ajudar a aclarir-nos en moments de dubte o de voler esgarrar-ho tot. La Chis es veu que t'aprecia molt. Potser ella t'aconsella millor que jo. Ànim i, faces el que faces, que sigues feliç.

xisco ha dit...

Marianna gràcies.
Xesca, ben segur que ho enyoraré, però...
Francesc, he de menester viure, sa meva vida aquests anys ha estat es colmado, i ho he fet amb gust, però ara veig que no puc passar la resta de la vida, matí i vespre a sa botiga. Vull tenir un horari, no tenir responsabilitats, no me refereixc a perdre es cap, però si a disfrutar els meus 24 anys. Pentura sona egoista però...