Vaig sembrar aquest gerani deu fer dos mesos, el comprí a magatzem verd, i com que en es cossiolet se m'estava morint, li vaig fer un lloc davall sa llimonera, devora sa frigola, una camamil.la i unes boquetes de llop d'un grog fluorescent que fan mirera.
En Cuc que fins ara mos havia fet desastres per es jardi, no ha tocat res, pentura és perque mentres ho sembrava li vaig amollar un sermó, de que no m'havia de tocar es ramells, perque jo els
estimava tant com a ell, que jo no tenc preferits, i que per jo tots són igual d'importants. Els mira, els ensuma, s'atraca en es moment crític de gratar-lo, però just en es darrer moment deu pensar amb jo, i se controla, quin amor... això se diu amor i qui no ho cregui... que se foti!
1 comentari:
Xisco, jo sí que m'ho crec. Hi ha animals que, de vegades, demostren més seny que algunes persones. Nosaltres tenim un gosset que es diu "Milú" que moltes vegades sembla que ens entén i tot, a banda de tot l'amor que ens dóna. Per cert, quins geranis més bonics. Quan he començat a llegir el teu post em pensava que parlaves de la malaltia que esta acabant amb molts geranis de la Mediterrània. Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada