De cocinero a asesor del Consell.

Aquesta era la crítica que feia un pseudoperiodista de dretes a la meva designació com a secretari segon del Grup Socialista del Consell.

La dreta, sempre reaccionària, continua sent contrària a que la gent obrera pugui participar de la decisió i la gestió pública ja que considera que és un àmbit en el que ells haurien de monopolitzar el control dels recursos públics.

Aquesta feina m’ha permès participar en unes reunions per organitzar actes sobre memòria històrica. Per saber de què parlava, i estar informat, he anat llegint articles que fan referència a la coneguda com a guerra civil o la guerra dels tres anys (1936/1939). Deia en Cosme Bonet l’altre dia a facebook, reflexionant sobre uns retalls de l’obrero balear, que hi havia una Mallorca progressista que els feixistes varen voler callar i eliminar a cop de fusell.

Mogut per l’interès de tenir més informació sobre el tema he consultat algunes publicacions d’historiadors que xifren en devers 120 militants socialistes, tant homes com dones, que varen trobar la mort a mans dels colpistes. 

Consultant el Diccionari Vermell de Llorenç Capellà. Un llibre que recull el nom de molts dels homes i dones que foren assassinats pels repressors i n'escriu una breu biografia de la seva vida.

Llegint aquestes vides veig que molts d’ells eren gent normal i corrent com noltros. No feien dolenties. No eren criminals. Només militaven a partits o sindicats, defensant la seva ideologia i lluitant per construir un món més just. D’altres no se’n té constància de la seva militància política i no s’arribarà a saber mai el motiu pel qual els hi varen robar la vida.

Fent una lectura en diagonal m’he centrat en llegir el que deia dels que militaven al Partit Socialista.  N’hi havia que feien de sabaters, com en Bartomeu Fullana a Llucmajor, d’altres eren impressors com Antoni Fraus i altres venien entrepans a plaça com feia na Pilar Sánchez que  era una dona amb empenta i emprenedora.  

Només són tres noms, tres exemples de militància, tres persones que perderen la vida per pertànyer a un partit que volia aconseguir una societat més justa, amb les mateixes oportunitats per a tothom i que no fes distincions entre rics i pobres.

Llegint aquestes breus biografies, sents el pes  de la història caient damunt teu, sents el  que representen les sigles del Partit Socialista i, entens, que hi ha molta gent que ha pagat amb la seva vida la defensa dels valors socialistes.

Deixant el passat històric i tornant al passat personal més proper veig com ha evolucionat el meu pensament ideològic  ja que hi va haver un temps en que pensava que el que ens identificava com a societat era la llengua que parlàvem.  Després, fruit de la reflexió personal, de recordar i d’analitzar com vaig viure la meva infantesa, vaig arribar a la conclusió que també s’han de ponderar els valors en que creus, la vida que has viscut gràcies  a les polítiques basades en aquests valors i en com ha de ser la societat que vols deixar als teus fills (sí, esper qualque dia tenir fills). Vaig acabar militant al Partit Socialista. 

Però  amb titulars com el del principi, que només cerquen desacreditar-te pels teus orígens,  he sentit el pes de la història recaure damunt del carnet socialista que duc dins la cartera.

Una història que mos diu que la lluita no ha acabat, que hem de continuar perseguint la justícia social, la igualtat i la solidaritat perquè la dreta continua volent dirigir les regnes de la societat i amb el seu dit acusador vol ridiculitzar tot allò que no és capaç d’entendre,  ni pot controlar.

Estic orgullós de pertànyer a un Partit Socialista que és capaç de comptar amb un cuiner per nomenar-lo “assessor”, que ha tengut un ministre electricista, regidores  i diputades que eren i són cambreres de pis o regidors que són treballadors de serveis tècnics d’hotel. Això ho fa el Partit, amb orgull, perquè hi creu, perquè ho duu dins el seu ADN.

Des d’aquesta reflexió que no hauria d’haver escrit, si hagués seguit la màxima de no donar de menjar als trols, no puc més que acabar amb una altra frase d’en Pablo Iglesias (el bo) com la següent: “Sou socialistes no per a estimar en silenci les vostres idees, ni per a recrear-vos amb la seva grandesa i amb l’esperit de justícia que les anima, sinó per a dur-les a qualsevol lloc”.