tosa a Binifaldó

Ahir vaig viure una de les festes de les que sempre n'he sentit xerrar, però mai hi havia participat.

Quan jo era petit, i u padrí tenia ovellet, u temps que les tonien jo devia estar a l'escola, i per això no ho havia vist mai en directe. Ara contaré més o manco lo que vaig veure i viure.

En Martí, i u seu germà, són ets amos de les ovelles que hi ha a Binifaldó.

Aquestes ovelles, mos fan funcions de neteja de la muntanya, i quan se moren, serveixen per donar aliment als voltors.

Un parell de dies abans de la tosa, en Martí, va obrir un parell de barreres que sempre estan tancades, per recollir-les un poc i així fossin més bones de tancar.

U dimarts demati, vàren venir amb un parell de cans, i abans de que arribassin u tonedors, ja les tenien tancades.

Quan varen arribar u tonedors, varen penjar les màquines de tondre d'una branca d'arbre, varen posar la pega al foc, i amb u menescal comencàren a senyar les ovelles i a vacunar-les.

U tancat té quatre parts, per fer que manetjar les ovelles sigui més fàcil.

Hi ha un passadís estret, on feien passar unes 40 ovelles, i aquí els hi posaven unes "xapes de plàstic" a ses orelles amb el numero d'identificació de la possessió. Binifaldó té el 36, Mortitx el 35...

Com que això de plàstic és relativament fàcil de llevar, aquí els hi fan una altre senya, que consisteix en marcar amb una pega a les ovelles ja toses.

Però com que això de la pega, cada vegada que les tonen, s'ho enduen amb la llana, encara els hi fan una tercera marca, que consisteix en tallar la punta de s'orella i aquesta marca ja els hi dura per tota la vida.

Un cop totes les d'aquest tancat estan marcades, les fan pasar a un altre tancat, on u tonedors, tenen u motors, i mentres ells en tonen una, un altre home n'agafa una altre per una cuixa i un braç, i la tomba en terra.

Quan esta tombada, l'agafa per ses dues mans, i la fa seure com si fós un nin petit, i ja no se mouen pus. U tonedors, se posen l'ovella entre les cames, i la fan voltar com si fossin munyequetes de cotó. Quan la tenen tosa, l'amollen i n'agafen una altre.

I com que a una festa, no hi pot faltar u menjar...

A les nou i mitja, vàren arribar la dona, la filla i la neta den Martí, també una cunyada seva, i una cosina bona. U seu nom per ordre de menció és Antònia, Francesca, Martina, Margalida i Magdalena. Si una era simpàtica, l'altre ho era més.

Na Francesca és a la persona que estic cobrint, per què està de baixa per haver tengut a na Martina.

Vàren dur per fer un bon berenar, pa amb oli, sobrassada, formatge, sardines, confitura de taronja, fruita, robiols, oli fet en casa, vi fet en casa també. Només heu de pensar que eren les 12:15 i encara estàvem berenant.

Clar quan mos vàrem aixecar tothom va partir a fer feina una altre vegada, u tonedors tornàren a les ovelles, amb dues feines noves.

Ara que estàven pelades, a les joves que tenien la coa llarga, amb una estissora de podar, nova i esmolada, li tallaven la coa en viu i li posàven un sprai per desinfectar. ( Aquesta part de la tosa no la vaig poder fotografiar, per què u tonedors ho fein molt ràpid)

A les joves, també li posàven u picarol i la correja nova, i a les ovelles velles, els hi treien u picarol, per què textualment "val més u picarol que l'ovella vella".

Les dones havien de fer arròs brut i xot rostit, però vàren dir que seria masa menjar, i varen anar a demanar, si podeien fer només u rostit, i els homos hi vàren estar d'acord, sempre que no els hi fessin passar fam.

A les tres de s'horabaixa, mos vàrem seure a dinar, un xot moooolt tendre, amb verduretes al forn, i amb patates fregides, de postres, robiols, coca tovada, coca de patata amb albercocs, fruita, i gelat d'avellana, després cafè i herbes o conyac.

Jo abans de les postres vaig partir perque eren les 16:15. Els vaig deixar a binifaldó, seguint la festa, i molt agraït per haver-hi pogut participar i content d'haver sentit xerrar tot lo dia u pollencí.