a les roses 2

Lletra: Mª Antònia Salvà.
Música: Miquela Lladó

Musicar poemes és cantar
amb la veu allò que el cor ha llegit
amb els ulls. He trenat dos poemes
de na Maria Antònia Salvà que parlen
de les roses: “Roses Blanques”
i “Quatre Coses...”.
A mi, també, les roses sempre em fan estremir.

M'abelleixen quatre coses
qui prou les sabrà lloar?
El sol que bada les roses,
l'aigo que les fa brostar.
La rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.

Que tendran aqueixes roses
que el cor sempre m'han robat?
Dins ses fulles mig descloses
quin misteri hi ha amagat?

D'un ramell que me'n donaren
per les calmes del gener
tant les roses m'encantaren
que en plantava un bell roser.

El perfum de poesia
que exhalava el tany florit
tota l'ànima m'omplia
i encara el sent dins mon pit.

El sol que bada les roses
el sol que bada les roses,
l'aigo que les fa brostar.

Rosa blanca i encisera
que qualsevol temps revius,
amb l'embat de primavera
o amb la calda dels estius.

Tantes roses per les branques
tota em feien estremir
jo us mirava roses blanques
sens gosar-vos mai collir.

La rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.

M'abelleixen quatre coses
m'abelleixen quatre coses
qui prou les sabrà lloar?

L'any passat,

en es mercat de Santa Maria del Camí, vaig comprar dos rosers, un per jo, i s'altre que li vaig regalar a ses Mariaantonies, que tenen una paradeta de verdures.

S'altre dia,quan vaig baixar de Binifaldó, fins es mercat d'Inca per coprar pebres vermells, i fer-li un ensaïmada de pebres, a una companya de feina que agafava una excedència, també les vaig trobar venent fruita i verdureta, bona, bona, bona!!!!

Na Mariaantònia, me va dir que es seu roser estava preciós, i jo, sa veritat és que no havia sortit gaire a mirar es meu, i no sabia quina cara feia. Però quan vaig sortir, vaig quedar meravellat, un esclat de roses, quan les bada són grogues, i quan s'obrin del tot, van tornant roses. bé, vos deix una foto que els hi vaig fer ahir horabaixa.

P.S: si no heu sentit sa cançó "a les roses" de na miquela, escoltau-la.

P.S.2:No és tothom que tengui un roser tan curro!!!!!

crec que per començar sa setmana, ja va bé!

Fa uns dos anys que vaig guanyar a sa SER, un viatge per dues persones a ses festes de Sant Joan a Ciutadella. Quan varem arribar a Menorca amb es ferri a les 12 del migdia, a n'Oriol no se li va ocorrer res millor per fer, que anar a sa platja! amb aquell bater de sol! i jo vaig agafar es mateix coloret, que agafa una llagosta, quan la couen. I des de aquell dia, que no havia tornat trepitjar sa platja, fins fa dues setmanes.

M'he aficionat a anar a sa platja una horeta cada dia, s'horabaixa, quan ets turistes són a sopar, i sa platja queda completament buida, encara hi ha sol, i s'aigua esta calenteta d'haver rebut sol tot lo dia.

Però avui tenia ganes de caminar una estoneta, 30 minuts entre anar i tornar, i he anat en es caló des monjo. És sa darrera cala que hi ha a Calvià, després ja comença Andratx.

He anat amb es cotxo fins a cala fornells, he aparcat, i he començat a caminar, fins a sa caleta. Hi havia més gent de sa que esperava trobar, però bono... se coneix que estan ben ensenyats per què no han fet mica de renou.

M'he canviat ses sabates per poder entrar a s'aigua, allà tot és pedra, i jo tenc es peus molt delicats, bé tot jo som delicat, però es peus més.

He fet un capfico, i he sortit, no m'agrada estar gaire temps a sa platja, per què no m'agrada gaire es sol. He anat a fer un voltí per ses roques, i he trobat fonoll marí, i l'he collit per envinagrar, que m'agrada molt amb un bon pa amb oli.

Després he tornat cap es cotxo, i he pujat cap a cases.

és hora de tornar!

Bono, ja que des de febrer no vos som contat res, crec que és hora de contar-vos un poc de sa meva vida.
Quan vaig tancar sa botiga, vaig anar a apuntar-me a s'atur per cercar feina, i sa veritat és que me varen cridar per fer una entrevista a sa conselleria de medi ambient per estar d'hostaler a Binifaldó.
Sa feina m'encanta i no es gens estressant, a sa muntanya, lluny des renous, amb forn de llenya, amb una bona cuina industrial, llum, ovelles, alzines de més de 500 anys....
Bé sa qüestió és que torn a tenir sa vida composta, i crec que ja puc tornar a escriure en es blog.
Així que fins aviat a tots.